MESURAR L' ÀNIMA

Imma Monsó

Quantes coses hi caben, dins la vida d'un creador? No és una pregunta fútil, perquè la seva obra serà el producte d'aquestes vivències, tant si les explicita com si les amaga. Tampoc no té una resposta fàcil, com ara: "Com més llarga és la vida més coses hi caben." No, no és tan senzill. Si comparem els anys de vida del compositor de Júpiter i els que va viure el creador del Concert per a violoncel, la diferència és aclaparadora: Mozart 35, Walton 81. Tanta diferència fa que sigui temptador posar-se a especular què hauria passat si Walton hagués mort als 35 i Mozart viscut fins als 81.

És temptador pensar que potser Mozart ens hauria regalat la més gran de les meravelles, que naturalment no trobem a faltar perquè no es troba a faltar allò que no es coneix. O potser ja havia fet tota l'obra que havia de fer? Tal vegada la seva intensa genialitat no hauria suportat una longevitat important? ¿És possible que alguns individus visquin amb el pressentiment d'una existència breu, i que de vegades això els porti a fer una obra més gloriosa, de la mateixa manera que aprofitem més els dos primers dies de vacances si sabem que només tenim vuit dies de festa que no pas si en tenim dos mesos? I Walton, què tal si la seva vida hagués quedat interrompuda als 35? De coses, ja n'havia fet força. Però és improbable que hagués dut a terme la gran quantitat de variades activitats que van omplir la seva vida. No existirien ni les nombroses bandes sonores que va compondre als anys quaranta, ni tampoc, sense anar més lluny, aquest Concert per a violoncel, que va compondre als 54 anys. Certament la precocitat fa que Mozart sigui un terme de comparació que posa el llistó molt alt. Però, al capdavall, tots dos, compositors brillants, van ser educats en la música per les seves famílies, des del naixement com qui diu. Tanmateix, mentre abans dels vint anys Mozart ja componia a tota màquina, Walton encara estava estudiant i familiaritzant-se amb Stravinsky, Prokòfiev, Shoenberg o Satie... ¿O és que potser ja no tenim genis precoços perquè el pes de la tradició se'ns fa tan feixuc i hem d'estudiar tantes coses que el moment de la creació s'endarrereix a cada segle que passa?

I, per acabar, què dir dels afectes de tots dos, material de primera importància en la vida dels creadors? De Mozart el que es coneix és el seu enamorament de les germanes Weber, amb una de les quals es va casar i va viure fins al final. Per la seva banda, Walton va tenir una vida pròdiga en relacions inspiradores: des de les baralles amb la baronessa Imma von Doernberg, que, segons ell mateix va confessar, li van inspirar alguns moviments de la simfonia núm. 1, passant per Lady Aberconway, i més tard Lady Wimborne... Amb tot, encara li va quedar temps per a trenta anys d'existència melancòlica, plàcida i sense incomoditats econòmiques amb la seva darrera dona, amb qui es va retirar a viure a l'illa d'Ischia.

Walton va viure innumerables esdeveniments, entre d'altres, un de capital: la guerra. Va tenir nombroses relacions, va viatjar arreu del món.... Però, en tota aquesta extensió de vida, que va ocupar gairebé tot sencer el segle XX, va fer una obra més important que Mozart, que a penes va ocupar un brevíssim període del XVIII?

Longevitat o mort precoç, una cosa és clara: la posteritat és la veritable pàtria dels creadors. Perquè la posteritat no compta les obres acabades amb xifres, ni mesura el geni en anys viscuts. El mesura, tan sols, en intensitats.

Imma Monsó (Lleida, 1959) és a punt de publicar la novel·la "Un home de paraula" (La Magrana).

"Música de paraules" és una iniciativa de l'Orquestra Simfònica del Vallès en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes