MÚSICS POETES

David Castillo

Música, poesia, pintura, art... Els creadors confonen les seves vides amb les seves obres i algú després les ordena, i, fins i tot, les interpreta. Quina gran paradoxa! Quin ressort podia haver animat Maurice Ravel a escriure Pavane pour une infante défunte, dedicada a la princesa Edmond de Polignac? S'ha escrit que el compositor la va concebre des de la modèstia i que al llarg de la seva vida es va mostrar molest per la transcendència que els intèrprets aficionats li donaven. La llibertat harmònica i l'auster virtuosisme formal i instrumental? I sempre una sensualitat que t'acosta la música com un perfum, més enllà de l'oïda, una melangia romàntica, íntima, que sembla auspiciada per una pietat que juga amb el silenci. La solitud. La música de Ravel s'acosta pel passadís de la casa, omple el saló i surt a fer companyia als veïns en aquesta tarda d'octubre en què busco sense trobar l'adjectiu que li pugui ser més escaient, menys traïdor. Potser aquesta és la virtut del músic, tan matemàtic i alhora amb la possibilitat d'esvair-se, de difuminar-se en l'aire, de desaparèixer i no ser rescatat mai més d'una partitura, que és la cosa més semblant al poema.

Ravel íntim i Beethoven públic. L'un creat per despertar els esperits adormits, l'altre per desafiar els déus. I dintre de l'obra extraordinària d'un dels més grans artistes de la humanitat, gairebé una criatura diabòlica, la Simfonia número 5 és potser la més popular de la història de la música. Els cops inicials, que semblen fets per trencar el terra, per obrir-se el pit, ja víctima de la pitjor malaltia que podia patir: no escoltar-la. No en va, el gran músic explicaria que estava a punt de posar punt i final a la seva vida. La manera de resistir és la lluita i Beethoven no només va demostrar que el més important a la vida era l'art, sinó que l'art et podia salvar la vida. Ara segurament serà un detall irrellevant davant la bellesa que mai no ens cansem d'escoltar, però la gènesi i l'artista, l'explicació desesperada de la simfonia no pot dissuadir-nos de la grandesa del creador, de la imatge de Déu que alguns poden reflectir.

I la desesperació és Txaikovski, un altre elegit per fer vibrar l'univers. El món sempre és més o menys igual. Els homes es maten, destrueixen tot el que troben al seu pas i arruïnen les seves vides, exhaustos de poder i violència. Entre ells, alguns creen. Pots ser un gran artesà que construeixes una cullera de fusta per remoure el brou, el millor contador de contes per als teus fills abans que vagin a dormir o algú que és capaç de revolucionar l'infern. I enmig dels anys convulsos, la convulsió personificada: Txaikovski, la guerra, l'art i la follia, a parts iguals. En la Serenata, des d'una bellesa que pren la immensitat com a rerefons, sembla evocar els grans paisatges oberts de la seva pàtria, a través d'una estructura harmònica que dóna una profunditat de camp que et fa traslladar-te al viatge, al moviment que l'inspira. Un domini absolut de la forma cap a la poesia de l'esperit.

Sovint ens preguntem on són aquests creadors ara, en aquest reialme de l'efímer, en què els estils es succeeixen i desapareixen mentre milions d'aparells disparen soroll arreu del planeta. S'han transformat els clàssics en les veus negres de Marvin Gaye, en les guitarres de John Lee Hocker, en els laments del Camarón? No hi ha resposta més enllà de la suposició, de la conjectura, de la poesia... Si hi ha alguna veritat, serà amb música.

David Castillo ha publicat recentment els llibres de poemes "Downtown" (Icària) i "Esquena nua" (Proa).

"Música de paraules" és una iniciativa de l'Orquestra Simfònica del Vallès en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes