TXAIKOVSKI I XOSTAKÒVITX

Teresa Duran

Com deia tan elegantment el nostre poeta, "a joc de daus vos acompararé...". Dos compositors, dues peces, dues èpoques, dos estils... Com en un tauler d'escacs.

Tot comença a l'URSS el 1959: un músic respectat internacionalment, un estat totalitari com pocs. David contra Goliat? Feble contra fort? No pas. Un violoncel no és un instrument feble. El seu so és més aviat dúctil, expressiu, d'una gran elasticitat de registres, sensible sense sensibleria. Heus aquí com a una cosa tan aplomada, voluminosa i imposant com un violoncel, li agafa una ansietat i un neguit de no dir, perquè la resta dels instruments de l'orquestra imposen la seva presència abassegadora, i sembla que tot just esperin que ell els llenci a la cara les seves quatre notes (les seves quatre veritats?) per a, tot i respectar-les prudentment, encalçar-lo sense parar, sense perdre el ritme, sense alè. El cor dels instruments, la percussió, amenacen, imposen. Però més imposa la tossuda tenacitat del violoncel per a, tot i assumir-ne la pressió, demostrar la pregonesa dels seus sentiments, l'ambició de la seva lluita, la seva convençuda i no retuda presència. Contra l'atac, la moderació, la persistència, el fatic tossut i rítmic d'aquell qui anhela i que, en moments de calma, sap que pot.

Ens consta que Xostakòvitx no va escriure aquesta peça per encàrrec. Ens consta que pren la simfonia concertant op. 125 de Prokofiev com a estímul. Té un mestre. També té un deixeble i amic, Rostropòvitx, a qui dedica l'obra. Aquest seu primer concert per a violoncel és una baula més per encadenar els artistes a un precís i renovat ideal, per enllaçar la tradició popular amb la cultura capdavantera, per relligar un sentiment comú amb la pròpia i intrínseca personalitat creativa.

El cant, el so, són el tret distintiu de les coses vives. Txaikovski ho sabia: per l'agost del 1893 confessa per escrit al seu nebot: "Puc dir-te sincerament que considero aquesta simfonia com la millor cosa que jo hagi fet mai. En qualsevol cas és la que he ressentit més profundament. I l'estimo com mai abans he estimat cap de les meves composicions." Aquesta simfonia tan apreciada s'estrena el 27 d'octubre del mateix any, i és el seu autor qui la dirigeix. Vuit dies després, Txaikovski era mort. El seu germà bateja la peça amb el nom de "Patètica". Patètica? Per què? Tants d'altres adjectius li escaurien...

De fet, tota la simfonia és un subtil i elegantíssim joc de cuit i amagar entre Dama Vida i Dama Mort. Si l'una ens encisa, l'altra ens captiva. S'assemblen, tenen la mateixa edat, el mateix destí, el mateix embruix. Potser són germanes, perquè ambdues són fetilleres, però... quina de les dues exerceix de fada i quina de bruixa? L'una sense l'altra no poden ser. En el tauler d'escacs d'aquest món, sembla que es reptin, però potser només es xiuxiuegen, sornegueres i còmplices d'un mateix fat: "...són els atzars del tauler blanc i negre d'aquest món el que ens ha separat i no pas la pròpia voluntat, ja que l'una sense l'altra no podríem existir".

Poques vegades la quinta essència del misteri de l'existència ha assolit una plasmació sonora de tan alt nivell.

Teresa Duran estudia amb gran plaer la literatura infantil i a vegades l'engreixa amb obra pròpia. És recent la publicació del seu conte Marès a l’engròs (La Galera).

"Música de paraules" és una iniciativa de l'Orquestra Simfònica del Vallès en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes