MÚSICA OCULTA

Isabel-Clara Simó

Un dia de tardor, cap al vespre, vaig agafar el metro a la plaça des Vosges, a París; en endinsar-me pels soterranis vaig tenir una grata sorpresa: una orquestra formada per onze alumnes dels conservatoris de París (n'hi havia un dotzè, que passava la gorra) interpretava l'Hivern de Vivaldi. Els passadissos del metro són estupends per a la música, que hi ressona amb esclatant força. El metro, el d'arreu, és el subsòl fosc i apressat de la ciutat. Gairebé tota la novel·la contemporània transcorre a la ciutat, entre racons foscos i caus sinistres, entre aparadors ostentosos i dones enlairades sobre talons altíssims, entre cares pàl·lides i anònimes i la fosca violència del carrer, entre jardins vellutats i cotxes amb més cavalls que seny. El metro és l'estómac que digereix tot el desori urbà, on només esperes sentir l'agre grinyol del comboi rapidíssim i l'estrèpit pneumàtic de les portes embogides. A la plaça des Vosges, però, volava Vivaldi i s'escampava com un perfum entre les pedres ennegrides. El compositor italià, pèl-roig i capellà, estava dotat d’un élan vital que t'agafa com si fossis ingràvid i t'enlaira a alegres regions plenes de llum i de gent feliç. No conec ningú a qui no agradi Vivaldi, si exceptuem el malhumorat i sarcàstic Stravinsky, en aquella cèlebre frase: Vivaldi no ha escrit centenars de concerts sinó el mateix concert centenars de vegades , que jo crec que és deguda a un fet indiscutible: la forta personalitat del músic venecià, tan acusada que el reconeixes entre mil. Fora de Stravinsky no crec que hi hagi ningú a qui no li agradi la frescor i l'elegància d'Il Prete Rosso.

De vegades penso com estan de propers dos universos aparentment tan allunyats com la música i la literatura; però també hi ha moments en què veig un abisme entre les dues arts. En el cas del barroc potser l'abisme és més evident, no sé si perquè sóc d'un país tan mancat de barroc. A mi, Vivaldi em recorda més un romàntic, com el genial Heine, o els moments més exaltats del nostre immens Ausiàs March, tan aliens tots dos a l'època de Vivaldi. En qualsevol cas, els concerts que contenen alguna de les peces de Vivaldi són sempre un regal. Com si algú que et comprengués molt bé t'agafés la mà quan seus a la butaca absort en les fràgils giragonses dels instruments dels músics.

Vivaldi i tants d’altres: la música és la més abstracta de les arts i alhora la més sensual de totes. Sabem que és també la més antiga. Em pregunto què cantaven els troglodites de fa 50.000 anys, quines canyes bufaven i quines pedres rascaven, quines cançons de bressol sabien i quins himnes de victòria entonaven quan abatien un mamut o alguna altra bèstia enorme. ¿Ja reien, aquelles persones tan antigues? I ploraven? Tot adorant la deessa Terra -en aquella època, Déu era dona, està demostrat-, ¿com cantaven la paüra i el dolor, l’esperança en els nadons i el dolorós comiat dels morts?

Els lingüistes es lamenten que mai no sabrem com sonava el llatí en boca dels parlants. I la música? Quan veiem flautes i arpes en murals antics, no en sentim el so, tan efímer. Quan el músic, el d'avui, desa l'instrument i cau el silenci sobre una sala on uns instants abans els àngels cantaven, l'obra d’art s'esvaeix com si fos feta d'aigua i s'escolés entre els dits. Què donaríem per atrapar la música perduda i les paraules caducades! A fe que la màgia d'un bon concert en viu és, en el túnel d'un metro o en una luxosa sala, la cosa més gran que hem estat capaços de crear.

L'última novel·la d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és Adéu-suau (Edicions 62).

"Música de paraules" és una iniciativa de l'Orquestra Simfònica del Vallès en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes