SI ET CADUQUEN LES ORELLES

Eva Piquer

La Joana ha llegit qui sap on que, de les simfonies de Beethoven, les parells són molt més plàcides que les senars. La Joana rumia com deu ser una simfonia plàcida. Més rosa que vermella. Més de vellut que de ràfia. Més per adormir algú que per arrencar-lo del son. Això: deu ser com un got de llet calenta abans de ficar-se al llit, no pas com el cafè doble que ella s'injecta a la vena de bon matí.

I ja tenim la Joana fent veure que escolta una simfonia de Beethoven. La segona o la quarta o la sisena o la vuitena o la setzena, si existís. S'incrusta els auriculars a les orelles, tanca els ulls i mou el cos a un ritme que el cervell imagina.

La sent tan endins, la simfonia inventada, que ningú diria que no la sent. Els auriculars vomiten una música que té forma i tacte i gust de silenci. Però, ves quin remei, la noia ha après a desxifrar el no-res. Ha reescrit el do-re-mi-fa-sol-la-si, i el so de cada instrument: els fa tocar en una successió tan virtual com harmònica.

La Joana és sorda. No de naixement, però gairebé. Quan tenia un mes i mig es va deshidratar i va entrar a l'hospital més morta que viva. Els metges van explicar als seus pares que la nena s’havia salvat pels pèls. Arribeu cinc minuts més tard i no hi ha res a fer, els va comunicar la responsable de neonatologia, en el mateix to asèptic amb què podria dir als seus hipotètics fills mengeu-vos el iogurt de la nevera avui sens falta, un dia més i ja haurà caducat.

La data de caducitat de la Joana supera de llarg l'edat dels bolquers, però l'oïda li va caducar allà, dins aquella incubadora que la va allotjar des del mes i mig fins als quatre mesos. En va sortir sana i sorda: un mal menor. Tan menor que molta gent que la coneix ni se n'adona, que no hi sent. Abans la delataven els audiòfons, quan se'ls posava. Ara, ni això: la moda dels iPods i similars l'ha ajudat a ser com tothom. Però sovint els aparells per sentir-hi d'aquella manera li fan més nosa que servei. Prefereix ficar-se uns auriculars de tot-a-cent i anar pel carrer obrint i tancant la boca com si fes playback.

Se'n sap moltes, de cançons. Les cançons rai, que tenen lletra. El problema, o el repte, és quan la música és només música. Llavors s'ha d'esforçar a pintar amb colors i vestir amb textures uns sons que li estan vetats. Castigada a no escoltar mai prou bé ni la remor del vent, ni el plany del violí, ni el piular dels pardals, ni un t'estimo inesperat i tímid. Castigada també, i és tot un consol, a ignorar l'estrèpit de les motos trucades per individus mal educats que juguen a despertar tot déu de matinada. I el Déu del cel del costat, de propina. Els veïns de la Joana sempre es queixen d'aquests recitals de motos que semblen bombes. Ella no ho dirà mai en veu alta, la prendrien per insolidària, però l'existència de motoristes escandalosos la reconforta: la sordesa té els seus avantatges.

Aquest any la Joana viurà en directe la Patum de Berga. No hi ha anat mai. Li fa gràcia perdre's entre el foc, el fum i la gentada que salta, balla i beu. Què t'hi jugues que el so del tabal ben tensat és verd. D'un verd festiu, lluminós, elèctric, espaterrant.

Però avui la Joana encara està segrestada per Beethoven, un geni que va acabar tan sord com ella. Ha llegit qui sap on que el compositor alemany tocava amb un piano desafinat sense immutar-se: no el sentia. Marró, no en té cap dubte: la música desafinada és de color marró.

Eva Piquer és escriptora i periodista cultural del diari Avui. Ha publicat, entre d'altres, la novel•la "Una victòria diferent".

"Música de paraules" és una iniciativa de l'Orquestra Simfònica del Vallès en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes