UNS ESTRANYS ENTRE EL PÚBLIC

Ada Castells

Aquell dia se’m va complicar la feina. L’última visita que tenia programada era una dona gran que havia confós anar al metge amb confessar-se. No callava i mentre em detallava tots els mals, jo mirava dissimuladament el rellotge. Segur que per culpa d’ella arribaria tard al concert, i així va ser.

Jo, que sóc dels que em queixo ostentosament quan algú entra a la sala amb els músics afinant, em vaig veure cercant, ja en la penombra, la meva butaca. Avergonyit, vaig importunar mitja filera. El meu lloc era al bell mig de la sala, tal com ho havia reservat feia setmanes, i ara me’n penedia. Descobrir que el seient del davant era buit va ser el meu únic consol. Tenia una visió estupenda de tota l’orquestra i em vaig posar en sintonia per desconnectar amb plaer.

L’alegria només em va durar uns acords perquè quan els músics ja envestien cap a les notes més àlgides de la peça, vaig sentir que a la filera del davant s’hi estava organitzant un sarau. El que temia estava passant. La persona més alta i voluminosa del món se m’asseia al davant. Més: era l’ésser més sorollós del planeta i feia una ferum que no es podia suportar. Les dues persones que hi havia just al seu costat van desaparèixer sense esperar l’entreacte. Jo no sabia què fer. M’havia resignat a no veure els músics, fins i tot podia demanar a aquell energumen que es mantingués en silenci, però com li dius a un desconegut que put com una granja de porcs en plena sequera?

No volia perdre’m el concert que havia estat esperant tant de temps i em vaig omplir de valor per afrontar els fets com un cavaller: educat i resolutiu."Perdoni", vaig requerir en veu baixa, "la seva presència és non grata en aquesta sala".

No vaig trigar ni tres segons a obtenir resposta. Tota aquella massa de carn es va girar cap a mi i vaig entendre que em trobava davant d’un monstre amb quatre caps. Aterrit, em van començar a interpel•lar tots quatre alhora en una llengua diferent. La barreja d’alens em marejava. No entenia res i la por m’havia afeblit les cames. No tenia ni força per alçar-me de la cadira. Jo era un cirurgià experimentat, una persona acostumada a veure de tot, no em podia deixar vèncer per les aparences.

Mentre reunia forces per actuar en alguna direcció que encara no havia decidit, els músics van parar de tocar i es van encendre els llums de platea. No em podia creure què tenia al davant. Eren ells, els autèntics: un ruc, un gos, un gat i un gall. Eren els músics de Bremen!

Aquell compendi d’animals antropomorfs m’havia deixat meravellat. Existien i, encara més, no havien oblidat que la música els havia salvat la vida. Quan ja creien que estaven destinats a l’escorxador, havien fugit de casa per embarcar-se junts en una aventura i se n’havien sortit gràcies als seus cants.

Em vaig veure obligat a excusar-me davant d’aquelles celebritats tot convidant-los a sopar, i va ser una vetllada molt interessant. Vam conversar de Mozart, de Beethoven, de Bach, oh Bach!... i vam acabar cantant a cor algunes àries d’òpera que jo creia que havia oblidat.

Des d’aleshores em tenen internat a l’hospital on he treballat tota la vida i ningú no m’acaba d’aclarir per què. Què hauríeu fet, vosaltres, si us haguéssiu trobat els músics de Bremen en un concert? Jo els vaig aconsellar que, a partir d’aleshores, es disfressessin per passar desapercebuts entre el públic. Mireu bé sempre que entreu en una sala i si sentiu una ferum sospitosa, ben segur que són ells.

Ada Castells és escriptora i periodista cultural. La seva última novel•la es titula "Tota la vida".

"Música de paraules" és una iniciativa de l'Orquestra Simfònica del Vallès en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes